El text tracta sobre un estudi fet a Buenos Aires per a veure com afecta la televisió en els jocs dels xiquets.
Per una banda, s’ha pogut comprovar que, tant xiquets com xiquetes, solen jugar i tindre converses sobre els personatges o dibuixos animats que veuen en televisió. És a dir, hi ha una forta influència de la televisió en la vida dels més menuts.
Pense que la televisió aprofita la vulnerabilitat dels xiquets ja que són el públic més fàcil d’atraure i els intenta embelessar amb productes atractius. Tot açò fa que els jocs tradicionals queden apartats del món dels xiquets i gran part del seu temps lliure el dediquen (apart de veure la televisió, jugar amb els ordinadors, etc) a jugar o recrear als seus personatges favorits.
Crec que veure la televisió en moderació no és dolent però hem de tindre en compte quina és la programació que veuen els nens i crear-los una visió crítica del que estan veient per a que es donen compte de que no tot el que fan a la televisió és un model a seguir.
Les idees principals que jo trac d’aquest text són les següents: • El text és una investigació realitzada amb la finalitat d’esbrinar la relació entre el consum televisiu dels menuts de Buenos Aires (Argentina) i les interaccions lúdiques quotidianes. • els xiquets/es veuen la televisió diàriament i els influencia molt, per exemple, als nens els encanta disfressar-se de súper herois de la televisió o de les pel•lícules. En canvi, les xiquetes juguen a la soga i a la goma elàstica (jocs tradicionals) o simplement es dediquen a conversar entre elles. • no tots els jocs que els xiquets/xiquetes realitzen es relacionen amb el consum televisiu però sí un alt percentatge • hi ha molta programació que no és gens recomanable per a ells. • hauríem de fomentar tots aquells jocs que feien els nostres pares o avis perquè s’està perdent tot allò tradicional. • hem d’ajudar als petits a que construisquen la seua pròpia mirada crítica
En primer lloc he de dir que estic totalment d'acord amb les idees principals que Teresa ha extret de l'article.
Per una altra banda pense de la mateixa manera que Marga. Els xiquets han de veure la televisió amb uns altres ulls. No han de creure's tot el que es diu i es fa. Per aquesta raó necessitem un canvi. Necessitem formar uns xiquets/es que siguen crítics.
Pense que aquesta tasca és difícil d'aconseguir, però no impossible. Per exemple, podríem començar censurant totes aquelles publicitats, series, pel·lícules, etc.. que fomenten la diferenciació de sexes. Dic aquest exemple com podria dir un altre! Però a l'article es torna a veure que les xiquetes es disfressen de princeses i els xiquets de herois... És molt difícil canviar aquests fets, però tota pedra fa paret...
He llegit els vostres comentaris i de nou trobe que les idees que heu comentat son molt semblants a les que pense jo.
Des del meu punt de vista, la televisió i els mitjans de comunicació son agents influenciadors en la vida dels nens, ja que els xiquets veuen estereotips i actes que després exterioritzen i representen amb els seus iguals o amb els adults.
Considere una tasca molt difícil que els nens no vegen la televisió i menys encara canals que reforcen valors i ideologies que no son correctes o que originen una personalitat gens crítica. Ací te molt a veure l'educació dels pares i el que vegen ells convenient. No obstant, si trobem canals que han deixat d'emetre programes "fem" o anuncis televisius soles per a xiquetes o per a xiquets, ja apareixem dues sexes. Encara així, pense que estem molt lluny d'aconseguir una televisió més crítica on els xiquets com comentava Julia vagen de rosa i les xiquetes de bomber, per exemple.
En definitiva, veig aquest article com una molt bona reflexió sobre el que es recomanable i no per als mes menuts, ja que son esponges que ho creuen tot amb molta facilitat i la televisió moltes vedagues es converteix en un vici més. Nosaltres com a futures educadores hem de conscienciar que açò no passe..no cregueu?
Tras leer el artículo y vuestros comentarios, evidentemente veo que todas coincidimos en una idea: la televisión resulta ser un medio habitual en nuestros hogares. De sobra conocemos sus atractivos y la repercusión e influencia que tiene sobre l@s más pequeñ@s.
Como Paula ha comentado, l@s niñ@s son como esponjitas, así como excelentes imitadores. Es por esto que resultan tan peligrosos los contenidos que pueden llegar a vislumbrar. Día tras día están sometidos a iconos televisivos, numerosos modelos de conducta, enseñanzas morales... Son tantos los estímulos que se reciben, que resulta ardua la tarea de controlar el visionado de la "caja tonta".
Por otra parte, no todo es negativo. No podemos obviar que la televisión puede ser un recurso muy útil si se sabe utilizar correctamente. Algunas de las palabras clave para mí serían: moderación, socialización y crítica. Y, me explico:
Desde mi punto de vista, la TV ha de ser considerada como un recurso más (sin darle mayor o menor importancia de la que tiene). Visionarla con moderación es la clave. Pero, así mismo, considero que deberíamos aprovecharla como instrumento de socialización para fomentar el espíritu crítico de nuestr@s niñ@s. Y aquí es donde debe implicarse de forma directa la familia (ademas de complementarse en el campo de la enseñanza). Pues considero esencial que se adquieran buenos hábitos desde la infancia.
La lecura d'aquest article fa reflexiona sobre el consum televisiu infantil actual, i de cóm aquest, está canviant la manera de jugar dels més menuts. A pesar de les dades que es presenten en aquest estudi, crec que no hauriem de generalitzar...no obstant, els productes, personatges i noves modes que sorgeixxen del món televisiu influeixen de manera clara als nostres infants. Crec que, com dieu moltes de vosaltres, pot ser un fet positiu que aquestes influències siguen adaptades al món infantil (els propis nens i nenes adapten aquests nous fets als seus propis jocs, al seu propi ritme). No obstant, per desgracia, la realitat no es així. Sense que ens adone'm, la televisió utilitza el púplic infantil per retroalimentar-se. Es a dir, esta formant a nous consumidors televisius que asegurarán la activitat consumista d'aquests al llarg de la seua futura vida. És com una espècie de retroalimentació. Els extrems obssesius dels més menuts estan inclús afectant al entorn escolar, a la manera de jugar a l'escola (cada vegda els xiquets/es es mouen menys per jugar, son menys actius físicament) i, sobretot, de relacionar-se amb els demés i amb els objectes. és per aixó que, la comunitat educativa, nosaltres com a futures mestres, hem de buscar el EQUILIBRI adequat per a que els més menuts no es vegen perjudicats. La combinació de noves modes i jocs tradicionals ajudará a cercar una convivència saludables i a que els infants puguen créixer i desenvolupar-se de la millor manera possible.
Hola xiques!!!
ResponderEliminarEl text tracta sobre un estudi fet a Buenos Aires per a veure com afecta la televisió en els jocs dels xiquets.
Per una banda, s’ha pogut comprovar que, tant xiquets com xiquetes, solen jugar i tindre converses sobre els personatges o dibuixos animats que veuen en televisió. És a dir, hi ha una forta influència de la televisió en la vida dels més menuts.
Pense que la televisió aprofita la vulnerabilitat dels xiquets ja que són el públic més fàcil d’atraure i els intenta embelessar amb productes atractius.
Tot açò fa que els jocs tradicionals queden apartats del món dels xiquets i gran part del seu temps lliure el dediquen (apart de veure la televisió, jugar amb els ordinadors, etc) a jugar o recrear als seus personatges favorits.
Crec que veure la televisió en moderació no és dolent però hem de tindre en compte quina és la programació que veuen els nens i crear-los una visió crítica del que estan veient per a que es donen compte de que no tot el que fan a la televisió és un model a seguir.
Que penseu?
Les idees principals que jo trac d’aquest text són les següents:
ResponderEliminar• El text és una investigació realitzada amb la finalitat d’esbrinar la relació entre el consum televisiu dels menuts de Buenos Aires (Argentina) i les interaccions lúdiques quotidianes.
• els xiquets/es veuen la televisió diàriament i els influencia molt, per exemple, als nens els encanta disfressar-se de súper herois de la televisió o de les pel•lícules. En canvi, les xiquetes juguen a la soga i a la goma elàstica (jocs tradicionals) o simplement es dediquen a conversar entre elles.
• no tots els jocs que els xiquets/xiquetes realitzen es relacionen amb el consum televisiu però sí un alt percentatge
• hi ha molta programació que no és gens recomanable per a ells.
• hauríem de fomentar tots aquells jocs que feien els nostres pares o avis perquè s’està perdent tot allò tradicional.
• hem d’ajudar als petits a que construisquen la seua pròpia mirada crítica
Bona vesprada xiques,
ResponderEliminarEn primer lloc he de dir que estic totalment d'acord amb les idees principals que Teresa ha extret de l'article.
Per una altra banda pense de la mateixa manera que Marga. Els xiquets han de veure la televisió amb uns altres ulls. No han de creure's tot el que es diu i es fa. Per aquesta raó necessitem un canvi. Necessitem formar uns xiquets/es que siguen crítics.
Pense que aquesta tasca és difícil d'aconseguir, però no impossible. Per exemple, podríem començar censurant totes aquelles publicitats, series, pel·lícules, etc.. que fomenten la diferenciació de sexes. Dic aquest exemple com podria dir un altre! Però a l'article es torna a veure que les xiquetes es disfressen de princeses i els xiquets de herois...
És molt difícil canviar aquests fets, però tota pedra fa paret...
Hola olímpiques!!!
ResponderEliminarHe llegit els vostres comentaris i de nou trobe que les idees que heu comentat son molt semblants a les que pense jo.
Des del meu punt de vista, la televisió i els mitjans de comunicació son agents influenciadors en la vida dels nens, ja que els xiquets veuen estereotips i actes que després exterioritzen i representen amb els seus iguals o amb els adults.
Considere una tasca molt difícil que els nens no vegen la televisió i menys encara canals que reforcen valors i ideologies que no son correctes o que originen una personalitat gens crítica. Ací te molt a veure l'educació dels pares i el que vegen ells convenient. No obstant, si trobem canals que han deixat d'emetre programes "fem" o anuncis televisius soles per a xiquetes o per a xiquets, ja apareixem dues sexes. Encara així, pense que estem molt lluny d'aconseguir una televisió més crítica on els xiquets com comentava Julia vagen de rosa i les xiquetes de bomber, per exemple.
En definitiva, veig aquest article com una molt bona reflexió sobre el que es recomanable i no per als mes menuts, ja que son esponges que ho creuen tot amb molta facilitat i la televisió moltes vedagues es converteix en un vici més. Nosaltres com a futures educadores hem de conscienciar que açò no passe..no cregueu?
HOLA CHICASSS!! :)
ResponderEliminarTras leer el artículo y vuestros comentarios, evidentemente veo que todas coincidimos en una idea: la televisión resulta ser un medio habitual en nuestros hogares. De sobra conocemos sus atractivos y la repercusión e influencia que tiene sobre l@s más pequeñ@s.
Como Paula ha comentado, l@s niñ@s son como esponjitas, así como excelentes imitadores. Es por esto que resultan tan peligrosos los contenidos que pueden llegar a vislumbrar. Día tras día están sometidos a iconos televisivos, numerosos modelos de conducta, enseñanzas morales...
Son tantos los estímulos que se reciben, que resulta ardua la tarea de controlar el visionado de la "caja tonta".
Por otra parte, no todo es negativo. No podemos obviar que la televisión puede ser un recurso muy útil si se sabe utilizar correctamente. Algunas de las palabras clave para mí serían: moderación, socialización y crítica. Y, me explico:
Desde mi punto de vista, la TV ha de ser considerada como un recurso más (sin darle mayor o menor importancia de la que tiene). Visionarla con moderación es la clave. Pero, así mismo, considero que deberíamos aprovecharla como instrumento de socialización para fomentar el espíritu crítico de nuestr@s niñ@s. Y aquí es donde debe implicarse de forma directa la familia (ademas de complementarse en el campo de la enseñanza). Pues considero esencial que se adquieran buenos hábitos desde la infancia.
La lecura d'aquest article fa reflexiona sobre el consum televisiu infantil actual, i de cóm aquest, está canviant la manera de jugar dels més menuts. A pesar de les dades que es presenten en aquest estudi, crec que no hauriem de generalitzar...no obstant, els productes, personatges i noves modes que sorgeixxen del món televisiu influeixen de manera clara als nostres infants. Crec que, com dieu moltes de vosaltres, pot ser un fet positiu que aquestes influències siguen adaptades al món infantil (els propis nens i nenes adapten aquests nous fets als seus propis jocs, al seu propi ritme). No obstant, per desgracia, la realitat no es així. Sense que ens adone'm, la televisió utilitza el púplic infantil per retroalimentar-se. Es a dir, esta formant a nous consumidors televisius que asegurarán la activitat consumista d'aquests al llarg de la seua futura vida. És com una espècie de retroalimentació. Els extrems obssesius dels més menuts estan inclús afectant al entorn escolar, a la manera de jugar a l'escola (cada vegda els xiquets/es es mouen menys per jugar, son menys actius físicament) i, sobretot, de relacionar-se amb els demés i amb els objectes. és per aixó que, la comunitat educativa, nosaltres com a futures mestres, hem de buscar el EQUILIBRI adequat per a que els més menuts no es vegen perjudicats. La combinació de noves modes i jocs tradicionals ajudará a cercar una convivència saludables i a que els infants puguen créixer i desenvolupar-se de la millor manera possible.
ResponderEliminar